És estiu del 1962. Amb un Mercedes camí d’Espanya i la barca a remolc, en Gerrit i la Toos van der Valk se n’anaven de vacances. L’objectiu: gaudir, sense un poble o ciutat concret en ment.

A la frontera franco-espanyola, un agent de duanes molt amable els va donar una mica d’orientació. S’Agaró, va dir, era la badia més bonica de la Costa Brava.

Unes hores més tard, la seva barca ja surava a la magnífica badia. L’agent no havia exagerat gens. La platja era verge i enlluernadora, amb un entorn espectacular entre roques escarpades però àmplies.

Després d’un dia meravellós navegant, van veure un petit restaurant a només 50 metres del mar. Es van asseure, i una senyora molt simpàtica els va explicar el menú local. Els gambes—especialitat de la regió i del cuiner—eren imprescindibles.

Les gambes de Palamós eren delicioses. En Gerrit en va gaudir tant que en va demanar dues racions més. Això va despertar la curiositat del cuiner, que va sortir a parlar amb ells. Es deia Vincent i, juntament amb la seva dona Maria, era el propietari del petit restaurant.

En els dies següents, en Gerrit i la Toos tornaven una vegada i una altra per assaborir les gambes. Una amistat càlida va néixer amb en Vincent i la Maria.

Restaurante y Snack Barcarola ja tenia una llarga història, va explicar en Vincent. Primer va començar com un snack-bar, i més endavant es va convertir en un petit restaurant. Amb el temps, l’amistat entre les dues parelles va créixer, i quan en Vincent i la Maria van expressar el desig de construir unes habitacions sobre el restaurant, en Gerrit i la Toos s’hi van entusiasmar.

Van unir forces i, després de les primeres habitacions, van fer créixer el projecte amb un edifici d’hotel més gran al terreny del darrere. En Vincent i la Maria, vint anys més grans que en Gerrit i la Toos, es van traslladar a Sant Feliu de Guíxols. Com que no tenien fills als quals traspassar el Hostal Barcarola, van demanar a en Gerrit i la Toos si volien fer-se càrrec de tot. Amb el cor lligat a s’Agaró, no s’ho van pensar dues vegades. Era un honor i una il·lusió!